La Júlia

Avui el post va per la Júlia, la meva parella, sempre li dic que a ella li va tocar el gordo i a mi la pedrea però en el fons penso que els dos hem sigut molt afortunats de trobar-nos, entendre'ns i acompanyar-nos.

 Plantejar-se marxar un any amb la família fou una decisió llarga, pensada, meditada i també com no impulsiva, agosarada i incerta, seny i rauxa.

Reduir les nostres coses materials i el nostre espai vital a 20 kg per persona i 15 m2 per viure una bogeria Alterar el nostre espai/temps de convivència, feines separades, entorn d' amics conjunts però també personals, de viure 5 hores al dia i compartir el llit , a passar a viure les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana en un espai reduït i amb 0 intimitat un repte amb una gran probabilitat de generar tensions i sincerament quina necessitat com a parella teníem de fer-ho. Personalment per mi aquest era el meu gran temor, conviure tan de temps junts sense gaires punts d’oxigenació. 

Afortunadament en aquests ja gairebé quatre mesos he pogut redescobrir la Júlia, una persona que té la sinceritat, humilitat i honestedat que jo moltes vegades no tinc, que es capaç de queixar-se, però tot seguit arremangar-se per posar-se mans a la feina, ser capaç de dir que això és una bogeria però que endavant, de queixar-se per que ens estem polint el pressupost però decidir que si s’ha de pagar o avançar uns diners per qualsevol tema ser la primera

Veure com molts dies després de l’agenda, agafava una noia, un voluntari o ella sola i se n’anava a veure el Narciso per netejar-lo, donar-li menjar i cuidar-lo una estona. Quan la pudor de la roba i l’habitació feien caure endarrere i el mal geni de l’avi desmotivava a anar-hi, quan no hi havia aigua i l'havia e netejar amb aigua de dubtosa qualitat,  ella seguia anant-hi dia si dia també.

Quan anava assumint les responsabilitats de la casa i la voluntària que hi havia s’hi tornava a posar per que se sentia desplaçada, enlloc d’enfadar-se l’entenia, quan li encolomaven les culpes per alguna cosa on ni hi havia intervingut, no s’enfadava i deia “culpa mia”. Quan es posava a netejar la roba per que no hi havia rentadora, fer-ho amb un somriure, me n’he adonat de la sort de poder fer aquest projecte amb ella.

La Júlia si una tarda s’ha de posar a jugar, fer classe o dinamitzar els nanos,  s’arremanga i es posa a fer-ho i si ha d'anar a netejar un nen, preparar el menjar, parlar amb un proveïdor visitar una velleta o anar a una reunió amb la municipalitat ho fa i fer aquest esforç amb més de 45 anys és brutal.  

La Júlia veu les coses des d’una perspectiva que no és la meva i això em dona punts de vista que jo no tenia ni present o ni entenia. Seguim caminant malgrat les nostres diferències per què intuïm que el camí és important però també amb qui l’estem fent i jo tinc molta sort de poder fer-lo amb ella.

PD: Aquest escrit és vàlid si la Júlia ha menjat, ha dormit, no està cansada i no te al cap, cap idea obsessiva, passa puntualment però quan es compleixen tots els requisits quí no s'enamoraria d'ella