Això no és Nadal ni és res, el nadal és per estar amb la família

Aquest post comença amb la darrera crisis que vam viure i intentaré fer el recull de problemes i conflictes que hem tingut en relació a l'educació de les nostres filles des de que estem a Hondures, res és fàcil i les nostres espectatives no tenen per què coincidir amb el que viuen les nostres filles. Es important pensar que els seus xous són signe d'alguna cosa però que no hi ha d'haver proporció entre els xous i els problemes reals,  després dels xous o les queixes elles ho obliden i ho viuen tot fantàsticament bé, els grans drames passats uns dies es converteixen en xepixepi i al cap d'unes setmanes se n'enrecorden de coses bones. Però penso que com a Pares i hem de pensar

Un Nadal sense família no és Nadal i no és res

Amb aquesta frase lapidaria la Berta ens va definir el seu estat anímic el 24 de desembre mentre nosaltres anavem de camí a la celebració més surrealista que hem viscut de Nadal en una esglesia. Malgrat les protestes de les nostres filles haviem decidit que aniriem a la celebració catòlica, ja haviem anat a dues celebracions previes a esglésies evangéliques i voliem compartir la nit de Nadal amb la comunitat catòlica de les Maries.

El camí per arribar-hi no era gaire complicat, 10 minuts de camí enfangat enmig de la foscor amb la llum d'un parell de frontals ens van permetre arribar a una esglèsia completament buida excepte pel pastor i un parell d'homes que l'estaven ajudant a muntar un generador, la celebració començava a les 7 però no hi havia ningú, faltava mitja hora així que vàrem decidir anar al poble a comprar un parell de sucs de pressec i dues bosses de xurros a la pulperia del poble, quina gran festa, els sucs per compartir no fos cas que caiguessim en el consumisme Nadalenc

Al cap d'una hora ja haviem fet la volta i tornavem a ser a l'esglesia que seguia buida però amb el generador conectat, encara la celebració va trigar més de 30 minuts en començar i quan començà ..... era en Misquito.

La meva filla em va mirar i digué, Pare, quan podrem marxar?

La comunitat catòlica és molt petita 10 persones i no tenen el concepte d'acolliment com els evangelistes així que ens vam situar en un banc i vam estar allà tota l'estona. Nosaltres pensant que estavem fent allà, les filles ja havien deixat de rondinar una s'havia adormit i l'altre només veia el moment de marxar.   

Al final vàrem marxar abans que s'acabes la celebració i vam anar cap a casa a dormir, quin inici de Nadal tan engrescador, afortunadament els reis havien demanat a l'home de Nadal que els hi portés un present a les nostres filles, va ser el moment més emocionant, un peluix petit i unes coses per fer manualitats

després la família ens va convidar al seu esmorzar Nadalenc tamales frijoles llet i un tros de pastis i ja està no van fer res més, aquí es va acabar la nostra celebració .

Les meves filles han viscut un Nadal amb família reduida i ha sigut dur, no poder fer els àpats de rigor, sense poder fer cagar el tio,  ni cantar nadales ni recitar els versos de Nadal, No hem sabut transmetre allò que és esencial del Nadal, a la mosquitia la gent ho celebra diferentment van a les seves esglèsies i fan un àpat amb tamales, van a veure algun familiar i ja està, no es fan regals ni res de res. Nosaltres teniem la visió romàntica del nostre Nadal que és molt diferent al seu i pensavem que seria molt bónic viure el seu Nadal però hem comprovat que ens ha costat per què per les nostres filles l'esencial del Nadal es compartir el temps amb la gent que s'estimen i que són importants a la seva vida i estaven lluny

2- Situació. Quan la teva vida social ha canviat

No vull baixar a Copan. Aquesta és la resposta de les nostres filles moltes vegades quan els hi diem de baixar, hi ha un tema de mandra, baixar son uns 20 minuts caminant però també un altre de poca diversitat.

De tenir una vida social intensa o més o menys intensa a no tenir vida social privada, ha sigut un canvi, sempre estem amb les noies de la casa o amb alguna cosa relacionada amb el projecte. Les nenes ho han viscut malament, quan el diumenge els hi diem que hem d'anar a una comunitat a una reunió ens diuen per què i en el fons la nostra gran activitat és redueix a baixar al poble, sentar-nos una estona al parque que és la plaça del poble i fer un fresco, no hi ha teatres, cinemes, ni actuacions. No tenim amics ni coneguts i...........NO hem sabut ni hem aconseguit fer activitats suficientment engrescadores amb les nostres filles, hem fet teatrets, una conillera, cotxes amb materials reciclats, les nenes han fet un cartell de felicitació de reis per la gossa pero penso també que la falta de recursos ho dificulta tot.

És important veure que el que mes valoren les nostres filles de que estiguem a Hondures es que hi som, que quan marxen de casa estem els dos a casa i que quan tornen de l'escola estem els dos per rebre'les. Malgrat que estem mot temps amb elles la qualitat del temps que passem amb elles potser no és l'òptima, sempre hi ha coses que demanen la nostra atenció o estem obligats per la gran quantitat de deures que els hi posen.

Després dels tres primers mesos vivint aquests conflictes vàrem decidir que ens aniria bé sortir cada 5 o 6 setmanes uns dies com a família a fer alguna cosa diferent, d'aquí be la sortida al llac Yojoa, el viatge a la mosquitia, l'estada a Roatan que farem a finals de febrer amb el cosi i els tiets.

3- L'escola. És trist com pots arribar a valorar una cosa quan ja l'has perdut Donem per suposat que l'escola funcionará i que les nostres filles s'integraran correctament i quan això no succeix no tenim la vareta màgica per solucionar els problemes, intentem estar al seu costat i que vegin que els estimem però patim en el seu patiment, tanmateix poquet a poquet sembla que anem sortint del pou.
<Quan torni a l'escola entendre aquells nens que estan sols, pares jo a l'escola era bona i popular...> cada cop que la nostra filla diu alguna d'aquestes frases a un se li encongeix el cor i tanca els ulls desitjant que el temps de patiment passi ràpid, que es vagi integrant, l'intentas animar i ensenyar algunes estratègies

4- El menjar, arros, frijoles pasta i ou és aborridísim però anem de ventre super bé l'Alimentació ha sigut és i serà una font de conflictes important, les nenes esmorzen diferent, la resta d'àpats la fan com tothom  però al final res és com un voldria, quan mengen cereals estan 2 setmanes amb els mateixos cereals, quan mengen panets se'ls mengen fins que s'acaben per que no tenim rebost, quan tenim qualsevol cosa la mengem fins que ens aborrim, per què no disposem de la varietat que estem acostumats a casa ni tenim l'espai per poder-ho fer, Quan veus els menus escolars d'allà i els pares preocupats per no repetir menjars alucines .
Al final estem planificant amb elles el que menjaran a l'escola i anem amb elles a comprar-ho al supermercat i així elles també veuen la poca varietat de productes que hi ha i les queixes es redueixen.

5- El dormir i el compartir roba. Passar-se 6 mesos dormint al mateix llit feia que es molestessin que una despertés a l'altre que es llevesin a mitja nit i vinguèssin al nostre llit, i una infinitat de petits problemes que en gran part s'han acabat a l'aconseguir un llit per cada una.
Ens n'hem adonat que la manca de comoditat tensa les relacions familiars, que els nostres mínims espaials segurament estan més amunt del que nosaltres conscientment reconeixem.
Alguns crits a la nit han desaparegut quan els reis van decidir portar-nos un altre llit, mira que era fàcil la solució però nosaltres encaparrats que podiem dormir capiculades i el compartir roba també et genera tensions i ja sabem que és bonic compartir però la maduresa d'una nena de 7 anys no és la mateixa que la d'una parella de 40 i segurament si els hi compressim tot el que necessiten per que no haguessin de compartir, bambes pantalons de xandall jerseis alguns conflictes desapareixerien però també aprendrien poquet o la vida ens seria més fàcil.



Quan vius amb gent que no te res i tu compres alguna cosa a les nenes et fa sentir incòmode tenir tan . Quan sortim de la casa generalment mengem alguna cosa, fruita, carn intentem que no ho comentin a les nenes per que per elles poder-se menjar un gelat és una gran cosa.

Segurament us pot semblar  molt dur o molt negatiu, però penso també que en el dia a dia a casa nostra també hi ha molts conflictes, que aquests problemes son diferents i que hem d'anar trobant sortides a tot allò que ens passen, segurament la meva paciència ha disminuit, jo ho dic sempre si tractès als meus alumnes com tracto a les meves filles m'haurien fet fora de la feina.
Escriure parlar de tot allò que no ens va tan bé com voldriem almenys ens serveix per analitzar-ho encara que siguem incapaços de solucionar-ho o no ja es veurà a final d'any.