Les nostres vacances a la Mosquitia I part (Post llarg però amb fotos)

Alguns de vosaltres potser coneixeu en Martí, un “amic” que ens volia enviar a la selva del Perú a  una comunitat allunyada 4 hores en barca de la darrera carretera. Aquestes vacances hem pogut comprovar que és un boig desaprensiu que volia el suïcidi familiar o que tornéssim amb la família ampliada.

Fora conyes aquests dies a la Mosquitia ens han fet pensar molt en la seva proposta, La Mosquitia és una gran selva tropical, la 2n d’Amèrica llatina després de l’amazones, situada a la frontera entre Hondures i Nicaragua, on conviuen 4 ètnies diferents: miskitos, tawahkas, garífuna i pech, juntament amb ladinos (colons emigrats de les ciutats hondurenyes, que parlen el castellà). La regió està aïllada de la resta del país, els únics accessos són per riu o avioneta i el govern destina pocs recursos a la zona, de manera que la població no té gaire accés a la sanitat ni a l'educació. Els més grans donants de la zona són els narcotraficants, però deixem això per més endavant.

Com s’arriba a un lloc tan aïllat amb família? tens tres opcions, molts diners i contractes una agència, pocs diners i t’arrisques i t’estresses o pocs diners però coneixent gent del país afortunadament aquesta va ser la nostra elecció.

Vam anar a la Mosquitia amb el camió d’ACOES que porta a tots els nois i noies misquitos fins a Batalla, el darrer punt on s’hi pot arribar amb un vehicle tot terreny.

Hora de sortida 3 del matí al CCJ 24 persones d’ACOES i molts però que molts paquets que van desplaçant-nos del terra del camió fins estar assegut a un metre i mig o dos metres del terra. Temperatura exterior ni idea però feia un fred de collons i cap persona durant les 4 primeres hores del viatge va fer cap renec ni es van moure de la seva incòmode posició entre caixes, bosses i altres útils. Jo al·lucinava del fred, la boira el vent d’anar al darrera sense capota i algun noi amb una samarreta i una caçadora texana cap cot i callat durant les 4 primeres hores.

Quan el sol va començar a sortir el viatge va ser una mica més agradable i només ens quedaven 10 hores de viatge dins del camió i les tres 3 hores finals en una fantàstica pista de terra amb controls policials.

Si algú vol fer aquest camí de manera particular el millor és anar a TOCOA i des d’allà surten pikups fins a Batalla. ( Us passo un contacte per si algú ho necessita Telf)

Cobren 600 Lempiras per anar a la cabina i 300L per anar a la paila.

Un cop s’arriba a Batalla hi ha lanchas o pipantes que et porten a Brus Laguna o a Jerusalen a Madre Sola on hi ha un allotjament simple on també et poden fer menjar.

Imagineu-vos arribar a un punt on surten els pipantes a les 17:00 del vespre i que se’n van per que ja estan plens o no van on nosaltres volem, que el camió que t’ha portat ja se n’ha anat es va fent  fosc, més fosc cada vegada aquí es fa fosc a les 18:00 i molt ràpidament i no hi ha llum elèctrica a la zona. Els nois intenten trucar a un lanchero però no tenen saldo nosaltres tenim saldo però no tenim bateria, arriba una pikup up amb gent entre ells parlen amb misquito, les nostres filles acollonides quan de sobte apareixen dues tanquetes militars amb metralletes giratòries on estem nosaltres.

 Si algú ha pensat alguna vegada que els militars generen confiança no us vull explicar els nervis de les meves filles quan van veure baixar els soldats amb equips de visió nocturna.

Finalment a les 20:00 agafàvem la barca i ens n’anàvem cap a Jerusalem, al final d’una zona de manglars, canals i llacunes, ah me n’oblidava dos controls militars en diferents punts del recorregut servien per seguir posant emoció al nostre viatge i no havien passat encara 24 hores de la nostra sortida de Tegus

Nosaltres seguíem dins una barca fosca, il·luminant els marges del riu amb les llums del mòbil deixant la gent en llocs foscos o molt foscos, la Berta escagarrinada de por i l’Alba dient que la Mosquitia era molt perillosa que per que hi havíem d’anar que tenien son que on dormiríem.

Afortunadament tot això es va arreglar quan les filles es varen adormir. Desafortunadament les vaig haver de despertar quan les vaig haver de treure de la barca amb els peus com no dins de l'aigua en un lloc tan o més fosc com els que havíem deixat a la gent, On era el nostre hotel? on dormirien si ja eren les 11 de la nit, hora prudencial per qualsevol viatger que va a una zona desconeguda, nosaltres com a Pares responsables, formats en el curs de voluntariat de VOLPA amb experiència viatgera i de cooperació per tot el mon ens vàrem encomanar al proverbi Hondureny versió ACOES. “Dios o los chicos proveeran” i efectivament Deu o la responsable de Madre sola ens va proveir d’una habitació amb un llit on vàrem dormir els quatre, desafortunadament se n’havia oblidat d’arreglar les goteres, però va ploure poqueta estona i les primeres gotes van ser les més emprenyadores, ja després un s’hi va acostumant. Quan amb la Júlia entràvem al llit pensàvem que si els abuelos se n’enteraven els serveis socials ens treurien les nostres filles.

Tot això ho vàrem poder fer per que anàvem amb 4 nois de les Maries, Javier,  Manuel, Heraclito,   als quals els hi vàrem dipositar tota la nostra confiança, gràcies a la nostra gran planificació just els havíem conegut al camió per que el noi amb qui havíem parlat havia hagut de marxar de Tegus abans d’hora. ( todos somos ACOES)

 

Al matí ens vàrem llevar com la família tan educada que som, jo me’n vaig anar sol a la platja a quarts de set del matí

Quan tornava a la casa vaig sentir els crits histèrics i els plors d’una filla que ens deixen que ens n’hem d’anar, l’altre col·laborant al bon ambient, però on erets que ens deixen que ens quedem aquí i la Júlia però on te n’has anat, ja està bé..........

Corre, posat a arreglar-ho tot per que hem de marxar molt ràpid, i només va faltar el cafè de la Júlia, que fem ens arrisquem a que la Júlia no prengui el cafè a risc de perdre el pipante i pujar amb els nois d’ACOES de les Maries o no se’l pren amb totes les conseqüències que això pot tenir.

Es en aquest moments de dilemes morals on saps que cap opció és la correcte, mires enrere en el bagatge de parella que tens i decideixes fer-te petit i no dir res afortunadament la noia de Madre sola li va dir entra seu i tranquil·la no marxaran sense tu.

Tan d’histerisme familiar i al final la Júlia va poder disfrutar del seu cafè tranquil·lament i cap misquito es va estressar gens ni mica..

A partir d’aquest punt vàrem començar a remuntar el riu platano fins a les maries unes 4 horetes de paisatge molt bonic, on vàrem poder veure tucans i molts altres ocells.

Nosaltres com a pares responsables ens havíem encomanat al proverbi Hondureñ de dios proveera per no estressar-nos així que quan vam arribar a les Maries amb els nois d’ACOES vam anar primer a casa d’un d ells a saludar els avis de l' Heraclito.

 d’allà ens van acompanyar a la casa de dona Dunia que ens va acollir en unes habitacions que tenia i ens va tractar de meravella els 6 dies de la nostra estada a la Marias amb tots els luxes que se’ns podien donar una habitacioneta amb fantàstiques vistes al riu i dos àpats al dia